N’Aina Soler és una exalumna de l’IES Can Peu Blanc i actual estudiant de quart de Medicina a l’Hospital Clínic de Barcelona. Al llarg d’aquesta entrevista ens contarà com ha estat la seva experiència, com ha influït en la seva vida el pas per l’IES Can Peu Blanc i donarà alguns consells per a aquells que estiguin interessats a fer Medicina o qualsevol altra carrera.
Començarem l'entrevista coneixent un poc sobre tu. Ens podries contar una mica com ha estat el teu recorregut acadèmic per a arribar on estàs?
Hola, Jaume! Primer de tot, gràcies per entrevistar-me, és un plaer.
Doncs jo de tota la vida he anat a l’escola Puresa de Maria d’Inca. Allà vaig estar-hi des dels 2 anys fins a 4t d’ESO., tota una vida. Llavors, per proximitat i també per bones recomanacions, vaig decidir continuar fent el Batxillerat a l’IES Can Peu Blanc, època de la qual en guardo molt bons records i d’on me n’he portat molts de coneixements i bons amics. Després de fer la selectivitat vaig prendre la decisió d’estudiar el grau de Medicina, i em vaig decantar concretament per fer-la a l’Hospital Clínic de Barcelona, on avui dia seguesc.
Com bé has dit, vas ser alumna de l’IES Can Peu Blanc durant els dos anys del Batxillerat. Creus que el teu pas per aquest centre va influir en la teva decisió de cursar Medicina? Si és així, de quina manera et va impulsar?
Doncs en el meu cas, jo diria que sí. Consider que vaig tenir molta sort perquè vaig trobar-me amb un claustre de professors que des del principi confiaren molt en mi i que van donar-me seguretat i van encoratjar-me per dedicar-me a allò que volgués. De fet, des d’un principi la meva idea no era fer Medicina, sinó Odontologia, principalment perquè mai m’havia plantejat la possibilitat de poder fer una carrera com aquesta, ni se m’acudia. Però un dia record tenir una conversa amb en Maurici, el meu professor de Química de llavors, qui ja amb la seva actitud sempre em donava confiança, però que concretament aquell dia va dir-me que ell em veia amb les capacitats i amb la motivació suficient per afrontar un grau com aquest, donant-me impuls en un moment que jo necessitava. I fou a partir d’aquí que m’ho vaig començar a plantejar seriosament. He pensat moltes vegades que pot ser sense aquella conversa no seria on soc avui.
Després d’acabar el Batxillerat, vas començar la carrera a l’any 2019. Per tothom és sabut que aquesta és una de les més exigents. Quines van ser les teves primeres impressions quan et vas iniciar en el Grau en Medicina?
Si he de ser sincera, no va ser un camí de roses. Ara podria dir que ja he agafat el ritme i he entès què cal fer per portar aquesta carrera bé, però al principi és complicat. És complicat perquè vens d’un Batxillerat en què el temari no és poc però té una extensió limitada, permetent-te molts cops arribar a dominar-lo tot, la qual cosa a la universitat passa a ser paradògica, quan t’enfrontes a temaris molt extensos de matèria que mai acabes de conèixer a la perfecció. La meva primera impressió i que vaig seguir tenint els dos primers anys fou el fet de ser insuficient. Perquè per si fos poc l’estudi en si, també cal contemplar que estàs rodejat de persones molt competents, que en el meu cas em va portar inevitablement a una comparació constant amb els companys. Crec que aquest és un sentiment general en aquesta carrera però que amb els anys pot arribar a ser positiu si no t’envaeix i t’ho agafes com una mena d’auto-superació (que no superar a la resta).
Al fet d'arribar a una ciutat nova, començar el primer any de carrera i conviure amb molta gent desconeguda, se us hi va afegir una pandèmia causada per la COVID 19. Quins canvis significatius es van haver d'aplicar a la carrera i com us vàreu adaptar?
Durant el confinament, els professors s’afanyaven per intentar explicar-nos la matèria amb els recursos que tenien de forma online, però molts també van optar per l’auto-aprenentatge amb els llibres que teníem a l’abast. Respecte a les pràctiques, es van anul·lar i substituir per tutorials didàctics i en casos excepcionals les recuperàrem més endavant si eren molt essencials. En el meu cas, la sort fou que als primers anys de carrera les pràctiques encara no són clíniques i no em vaig perdre pràctiques hospitalàries. No cal oblidar el fet que en aquesta carrera, la majoria de professors són metges, cosa que encara dificultava en especial la tasca perquè de molts es requeria més que mai la seva activitat assistencial. Tot plegat diria que va contribuir que trigués una mica més a sentir-me còmoda a la carrera.
M'agradaria continuar l'entrevista demanant-te per la carrera en si, que et dirigissis a totes aquelles persones que tenen la intenció d'estudiar-la o és una de les seves opcions. Com definiries el dia a dia d'una estudiant de Medicina?
Jo diria que la gran diferencia del Batxillerat a la universitat, i amb això incloc qualsevol carrera, és que pel que respecta a la feina a casa aquesta no està tan repartida, sinó que va per èpoques. En general, les primeres setmanes del semestre l’horari de feina és més flexible i és abans dels exàmens quan no hi ha descans. Respecte al dia a dia, a la meva universitat està distribuït de forma que als matins fas pràctiques i a la tarda classes teòriques, encara que hi ha altres facultats en què separen els períodes de pràctiques dels de classes. Jo personalment, encara que la meva intenció és portar les assignatures al dia, en període d’exàmens tendeixo a estudiar entre 9 i 10 hores diàries.
Una altra qüestió d'interès per a molts són els estudis, ja que, a diferència d’altres, és una carrera en general molt teòrica. Com trobes que ha canviat la teva metodologia d’estudi en comparació a la usada a Batxillerat?
Crec que això és quelcom molt individual però a grans trets us diria que el primer que vaig haver d’aprendre és que no puc saber-ho tot. En aquesta carrera particularment has d’intentar ser pràctic, aprendre a entendre i a memoritzar allò estrictament necessari. És complicat i a dia d’avui tampoc diria que ho domín a la perfecció, però normalment el que intento fer és una primera passada al temari basada en entendre, i que la resta de repassos siguin d’integrar i relacionar coneixements així com de memoritzar dades claus. És fer tot el que puguis amb el temps que tens, que a vegades pot ser suficient i a vegades no tant.
Quan arribes a la universitat, l’assistència a les classes ja no és obligatòria. Fins a quin punt trobes que és necessari anar-hi i a quin percentatge aproximat hi acudeixes?
Un tema complicat. Crec que és una cosa que has de valorar tu amb el temps coneixent-te a tu com a persona. És veritat que el temari és molt teòric i que moltes vegades serveix de poc que te’l recitin si pots invertir el temps directament assimilant-lo tu perquè, si no, pot arribar a ser feina doble. Potser l’ideal és començar assistint-hi per conèixer com és la dinàmica i llavors decidir, i sense comptar que també hi influeix molt si t’agrada o no l’assignatura. Respecte a mi, he anat variant molt amb els anys ja que a tercer hi vaig acudir un 50-60% de cops mentre que aquest any a quart rondaria al voltant del 95%, també perquè el temari m’agrada molt més.
A part de les classes, també heu d’assistir a les pràctiques. En què consisteixen i com han canviat al llarg dels cursos?
Les pràctiques van canviant molt al llarg de la carrera. Els primers anys fem assignatures bàsiques més generals que requereixen unes pràctiques estil tallers o de laboratori. Llavors a tercer, ja t’introdueixes al món hospitalari però només per poc temps, i és a partir de quart que comences pràctiques purament clíniques. Per mi, les primeres foren clarament pitjors que les que fem ara, perquè en algun punt pot arribar a semblar-te que el que fas ni és Medicina. En general, els dos primers anys no et permeten valorar gaire si t’agrada o no el grau, s’han de passar i no t’hi has de capficar perquè és un tràmit.
Tens qualque anècdota sobre la teva experiència en les pràctiques que t’agradaria compartir?
Em fa molta gràcia recordar el primer dia de pràctiques de dissecció d’Anatomia. Jo crec que ho van fer per espantar-nos i per fer la gràcia, però ens van preparar totes les peces que havíem d’estudiar tapant-les amb una tela, i un cop tots a dins i asseguts van aixecar les teles, com si fos un espectacle. Però només va ser el primer dia, i aquestes pràctiques encara que sembli que poden impactar, s’acaben normalitzant molt.
Els teus dos primers anys vas viure l’experiència d’allotjar-te a un Col·legi Major d’estudiants i els dos últims anys els has passat a un pis. Trobes que és important començar a una residència o Col·legi Major? Quins principals avantatges o inconvenients poden comportar ambdues eleccions?
Penso que és molt important si ets una persona sociable i que té ganes de conèixer gent començar a una residència, que a banda de proporcionar-te una bona llar, és un lloc ideal per fer amics fàcilment amb qui posteriorment pots anar-te’n a compartir un pis. Com tot, hi ha avantatges i inconvenients. El millor de la meva residència era l’ambient entre nosaltres i que t’ho feien tot (el menjar, la neteja...), però a vegades podia faltar una mica d’intimitat. Un pis, a banda de ser més econòmic, sí que et permet aquesta intimitat però jo ho reservaria pels darrers anys en què estàs més assentat a la ciutat perquè també té l’inconvenient que t’ho has de fer tot tu.
Per estudiar Medicina tenies l’opció tant de cursar-la a la UIB o sortir a estudiar fora de l’illa. En el teu cas, vas triar anar a Barcelona. Et sents satisfeta d’aquesta decisió? Quins creus que són els principals avantatges d’anar a estudiar fora de l’illa?
Em sent molt satisfeta amb la decisió i la prendria mil cops més. Sortir de casa t’obri els ulls al món, et fa sortir de la teva zona de confort i aprens que hi ha molt més enllà del que era la teva vida. A banda, t’obliga a afanyar-te tu sol i crec que tot plegat et dona un impuls de maduresa. El principal avantatge, a banda de l’acadèmic que pot suposar per a molts graus universitaris cursar-los a fora, és conèixer món i sobretot persones diferents que t’aportaran cada una d’elles molt. Sempre que es pugui, si algú que en té una mica de ganes m’ho pregunta li diria que no s’ho pensés dos cops.
Finalment, quin consell li donaries a aquells alumnes que cursen Batxillerat i estan indecisos respecte el seu futur?
Que no s’atabali. I que un sempre pensa que s’ho juga tot a una quan realment la vida és plena d’oportunitats. Que no només passa un tren, en passen molts i a vegades no saps on és la sort. També sobretot li diria que tota decisió es pren amb un cert grau d’incertesa, o això pel que fa a mi, però que la incertesa no t’ha de paralitzar i que sempre és millor fer les coses que quedar-se amb l’espina de no haver-ho intentat.