Un breu de resum de l’intent de fer més bo de dur el camí cap a la selectivitat
Segon de batxillerat no és una època fàcil. Ho era quan m'hi vaig trobar jo, el curs 2012-13, i ho serà enguany, amb l'important agreujant de la pandèmia. És habitual que les angoixes per la nota, la incertesa i la pressió que suposen haver-se d'enfrontar al final del curs a la prova de selectivitat i l'ambient general que això genera pesin sobre el benestar de la classe. Si no s'hi fa res, el virus de l'angoixa s'escampa d'individu en individu i no hi ha mascareta ni distància social que ho salvi.
Per mirar de combatre això, Elena Vázquez del departament d'orientació va organitzar unes xerrades als tres grups de segon de batxillerat. Ella se'n va cuidar de parlar-los des de la psicologia de com gestionar i fer front a aquestes emocions. Amb l'ajuda de Magdalena Soler d'anglès també varen treballar la meditació i les respiracions com a tècnica per alliberar tensions i concentrar-se.
El darrer terç d'aquestes sessions, jo vaig dedicar-me a una cosa molt més mundana: vaig mirar de donar-los consells i perspectives pràctiques. La meva feina era mirar una època de la meva vida que no consider tan llunyana. Vaig intentar fer servir les ulleres de l'experiència que suposa haver acabat la carrera i altres estudis i haver fet feina a diferents llocs i mirar de dir el que m'hauria agradat escoltar quan seia als pupitres.
Per una banda, els vaig dir, és important evitar contagis: ajudem als companys si podem, però no ens carreguem de la seva tensió. Estam en una carrera contrarellotge i només competim contra nosaltres mateixos.
La segona recomanació seria no deixar que segon de batxillerat els engoleixi la vida. És necessari gaudir i tenir moments de desconnectar: que surtin a patinar, a la plaça a fer uns beures, que vagin al cine amb la parella o al pavelló a animar els del bàsquet. Amb planificació suficient, segon de batxillerat ha de ser un any de fer feina de valent, però també de passar-s’ho bé.
Per últim, i això és el que més interessava a Elena, els vaig demanar que relativitzassin la importància del procés que estan vivint: no passa res per arribar un any "tard" a la universitat. De fet, és probable que s'equivoquin de carrera i hagin de canviar. És probable, fins i tot, que acabin la carrera, no els convencin les oportunitats que trobin i hagin de fer una altra cosa completament diferent. Comparat amb totes les experiències i canvis de rumb que inevitablement viuran les seves vides, enguany és només un any més.
Comments